Per terres Asturianas

setembre 12, 2011

Us deixo la crònica del nostre company Josep Manuel Muñoz, a les seves vacances per Asturias:

Bones companys ciclistes, ja he tornat de les meves vacances per Asturies, allà tot és preciós, verd, …, però lo realment maco són les carreterones que tenen per fer “bicicleteos”, us explico per si algú no hi ha anat, sapigueu per a on podeu passar:

Mentres vaig estar per la zona de Llanes, vaig sortir a entrenar  pujant des de Parres a “La Torneria”, passant pel “Alto del Mazuco”, pujada de 7 km amb trams al 10%, bastant durillo, però el paissatge una marevella, esquivant vaques pel camí;


Un altre port amb vistes impressionants és el “Alto del Torno”, que impressiona pujant des de “Nueva” direcció a “Riensena”, i d’aquí baixar fins a “Mestas” és explèndit, o fer-ho a l’inversa, la carretera és estreta i de les dues vegades que he passat, cap cotxe.


Un altre dia, com no, després de pujar aquest mateix port i escalfar cames, vaig pujar al “Los lagos de Covadonga”, el desarrollo que portava era un 39/29, va ser durillo, sobretot la recta de “la Huesera” amb un 15% de pendent durant uns 800 m, però vaig aconseguir pujar amb el 26, reservant el 29 per si havia algo més dur, però finalment, no hem va caler, aquell dia estava fi. Aquest és un gran port amb vistes impressionants i moltes vaques pel camí, es disfruta bastant perquè l’accés a cotxes estava tancat, ara si, bastants microbus i alguns autobusos per pujar pagant (Baja negoci tenen montat allà els de ALSA), dos dies després, vaig pujar l’Anglirú, llavors puc dir que los Lagos va ser un passeig.


Per pujar al mític Anglirú, vaig arrencar de Langreo, a 37 km i per escalfar cames vaig pujar primer el “Alto del Cordal”, 5,3 km amb pendents del 8, 10, 12%, al igual que a l’etapa de la Vuelta d’aquest any i després, arribant a “la Vega”, comencen els fatídics 12,5 km d’ascensió a l’Anglirú, dels quals, els 6 primers km els vaig pujar força bé, amb el 39/26, i algun tram al 10%, després venen uns metres plans i inclús amb una mica de baixada (és la zona del “Viapará”, àrea de descans i de fer picnik amb boniques vistes), i ja només tornar a pujar, tens els 400 ml al 19-22% de la Rampa de les Cabanes, ostres!!!!, només veure-la pujo al 29 i només portar 50 metres maldic per no haver montat un còmode Compac de nenes, ja finalitzant aquest tram patint com un gorrino, les pulsacions a 188, pujant a 6-7 km/h, després, torna la calma, vas pujant al 13% (quina marevella!!)

Després corva de Llagos i 300 ml al 14 % (soportable a velocitat de tortuga, és clar, després de les Cabanes, això és glòria), després ve la corva de “Les Picones” amb 300 ml al 15 % (la marxa es ralenteix una mica, cada vegada costa més i el sol que no perdona, quí dèia que aquí sempre està ennubolat!!!), després de no se quanta estona arribo a la corva “de Cobayos” pensant que ja debia arribar el cim, a on veig 5 ciclistes parats, regiro la corva i davant, pujant cap al cel “como un espejismo” veig la famosa “Cuña les Cabres”, la òstia!!!! quina acollonada al veure-la, amb pendent inicial de 18% i veus com es va empinant fins a 22 i finalment 23,5 %; només pujar 10 ml giro, baixo, m’apropo als ciclistes i els hi dic:

Buenos días, tenéis razón, en esta curva vale la pena parar a mirar el paisaje, que vista más impresionante!!!

(i una merda!, si no pares a agafar aire, no puges), ens quedem allà tots sis agafant aire i fent broma amb la pujadeta i ens la mirem pensant si és possible pujar; quatre d’ells amb unes marevellosses mountainbikes, collons, quina col.lecció de plats petitets i quina quantitat de pinyons enormes!!!! si pujo amb allò ni paro, i un d’ells amb una formidable Pinarello, amb un 34/32 de dessarrollo (quin seny que ha tingut aquest), doncs bé, dispossat a arribar adalt com sigui, comencem a pujar, uffff!!! quin patiment, per poder pujar fent ziga-zaga per la carretereta, algun cotxe aturat que no s’atreveix a continuar, olora a embrague cremat, tot i pujar com les tortugues, els de la mountainbike, amb més cadència van més lents, aquella fatídica pujada dura uns 500 ml, arribo als 50 darrers metres que són els del 23,5 % i les pulsacions gairebé a 200, sembla que el cor s’hem vulgui sortir del lloc, és tanta la pendent que no puc pedalar, uns metres endavant veig tres ciclistes pujant caminant i penso: Què carai!! jo també!, no vaig aguantar i peus a terra, prenc aire, i fent malavarismes pujo caminant 50 o 60 metres fins a la propera corva (a on hi ha una mica de pla per poder pujar a la bici i entrar la cala), però no us penseu que és facil pujar caminant, les sabates de carretera amb la cala patinen i haig de pujar de taconets, tot un suplici. Un cop a la corva, miro adalt i encara queden zigzaguejant uns 300 ml al 18% i uns 200 ml al 17%, amb les rampes del “Aviru” al 21,5% i “Les Piedrusines” al 20%, un cop recuperat de pulsacions.


Un dels cinc ciclistes d’abaix, amb la seva mountainbike hem passa i m’anima a pujar, arrenco, fixo la vista dos metres per davant de la roda i amunt, dessitjant que el malson s’acabi, quin patiment, després de no sé quanta estona, veig a 40 metres el cim, el mirador a on ja es fa plà, allà veig ciclistes admirant el paissatge, però aquests darrers metres són al 20%, vaig més o menys bé d’energies però la pujada és massa dura, mentres pujo aquests darrers metres, hem passa de tot pel cap, les pulsacions disparades, no sé si acabar caminant, no sé si perdré l’equilibri i no hem donarà temps a treure la cala, el cor s’hem sortia, i encara tenia uns 40 km de tornada (no per a on vaig venir, vaig fer una circular amb tornada suau per Santa Eulàlia), però, no sé com vaig treure forces i vaig fer un petit sprint final només mirant la roda de davant (sort que en aquell moment no va baixar cap cotxe) i per fi adalt!!!


Ostres quina vista, per sota queden els núbols, el dia explèndit, prenc aire, arribo fins al final del tram asfaltat, hem faig la foto de rigor i cap avall a disfrutar de la baixada fent fotos de les corves i el paissatge, perquè mentres puges no estàs per òsties.


Arribo a la corva de Cobayos i paro a fer alguna foto, hem trobo a unes noies amb el cotxe aparcat i hem pregunten si queda molt per arribar adalt, els hi dic que uns 2 km, i elles em diuen que llàstima, que el cotxe no els hi puja, i mirant adalt, a mitja pujada veig un altre cotxe intentant fer la volta, Impressionant!!, veure per creure!

Jose Manuel Muñoz.

Leave a Reply